Fa uns mesos em vaig endinsar a un bosc incert, poc a poc es va obrir davant meu una clariana, un indret idoni per a estar a gust, al centre un rierol, dinàmic i viu.
Quan esfonses les mans en un riu desconegut poden passar dues coses: pot estar a un temperatura agradable o pot estar molt freda. Els extrems sempre et deixaran un record dolorós. Malauradament per regla general no hi ha terme mig.
Però no vaig tenir por, les meves mans s'esfonsaren dins les aigües i em vaig sentir bé. Les vaig treure i no vaig sentir fred. I des de llavors gaudeixo de l'aigua i em sento optimista, potser no era tant estrany sentir tant i tant quan el seu reflexe em retornava les meves inquietuds, una projecció de mi mateix, o de com a mi m'agradaria ser.
Llavors es va produir una reacció en cadena. Em vaig descalçar, els meus peus van rebre del terra un corrent d'energia que em va despertar els sentits, i em va ajudar a percebre un corrent d'aire fresc, cada cop més intens, i una espurna revifà la petita flama que no enrecordava tenir dins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada