Branques que dansen
al só d'un indret estranger,
els canals li porten aromes d'atzar
amarg pel record i el neguit
dalt uns taulons gastats
per descriure la natura del viatger.
Moviments que ens dicten
una història d'enyoranaça muda,
per dibuixar cadascú dels arbres
d'un bosc interior, frondós
on una flor recorda vivament
que un cop va parlar amb la llum.
I torna a dibuixar fulles caduques
imperfectes a la natura,
valuoses per a un art de gest efímer
que signa amb sàvia vermella
Maleïm qui vol desmuntar
els nostres records envellits,
que un aire tancat
havia protegit de la seva feblesa,
i ara corren perill de combustió
imminent, ràpida, fugaç.
11 de febr. 2009
10 de febr. 2009
18 de gen. 2009
La mort
La mort
La mort és una línia recta,
daus a respostes dins la pau d'un llac,
meuques que viuen de dones desfetes
minuta cobrada a màrtirs insatisfets,
plors que esculpeixen retrats
idealitzats amb final de conte,
de cobertes esborrades per dits
plens de línies conreades
lluny de tisores clavades al món.
La mort és un mirall cec
d'espurnes privades d'aire
que mou aigua de nit freda
amb cignes perduts en la remor,
la veu en off dels fruits i nèctars
tautòfons lluny de la melangia
alliberada per ulls sords.
La mort nascuda del primer plor
que implosiona dins un batec
irracional en si mateix
prenent sentit com a feix d'un tot.
La mort se'n riu d'un paratge il·lús
llurs fils creu invencibles a totes les tempestes,
refrecs en calent i abatuts
que parlen de l'ordit primitiu
esborronant-se dins les mans febles
coneixedores del seu dèmon
òrfenes d'oracles esperançadors
que les guiïn més enllà de la vida.
La mort és una línia recta,
daus a respostes dins la pau d'un llac,
meuques que viuen de dones desfetes
minuta cobrada a màrtirs insatisfets,
plors que esculpeixen retrats
idealitzats amb final de conte,
de cobertes esborrades per dits
plens de línies conreades
lluny de tisores clavades al món.
La mort és un mirall cec
d'espurnes privades d'aire
que mou aigua de nit freda
amb cignes perduts en la remor,
la veu en off dels fruits i nèctars
tautòfons lluny de la melangia
alliberada per ulls sords.
La mort nascuda del primer plor
que implosiona dins un batec
irracional en si mateix
prenent sentit com a feix d'un tot.
La mort se'n riu d'un paratge il·lús
llurs fils creu invencibles a totes les tempestes,
refrecs en calent i abatuts
que parlen de l'ordit primitiu
esborronant-se dins les mans febles
coneixedores del seu dèmon
òrfenes d'oracles esperançadors
que les guiïn més enllà de la vida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)